dissabte, 8 de juliol de 2017

Llista de llibres publicats en la col·lecció Prima Materia

Llista de llibres publicats en la col·lecció Prima Materia

(en construcció)
98.- Josep Riera, Adreces particulars. Pròleg de Joan Ordi
Visita la pàgina del llibre al web d'emboscall


42.- Josep Riera, La lletra menuda. Pròleg de Rosa M. Brugulat
Vista la pàgina del llibre al web d'emboscall (enllaç a l'edició digital)



dijous, 6 de juliol de 2017

"Paisatges íntims", de Montserrat Llorens, en edició digital oberta

Paisatges íntims, de Montserrat Llorens, en edició digital oberta


Aquesta obra va ser publicada originalment en format imprès el juny de 2000, a Vic. 

Poesia de la persona, dels paisatges que conformen una particular manera de ser en el món en constant apertura a l'alteritat, que és mirall unificador, com a coneixement i creixement. I el mirall es torna poema en procés: escriptura.

Nus, el paper i la paraula, 
i el càlid vent d’estiu. 
Tu i jo sols, acabant 
cada vers amb els ulls, 
imaginant-nos albes. 
I a la nit, corredisses 
d’un silenci prou vell, 
d’una mort que no mor 
a l’instant de llegir-la.

Podeu llegir el llibre com a pdf online (cliqueu sobre la portada; necessiteu un "plugin" que permeti al navegador obrir aquest document, si no en teniu i no en voleu cap, més avall hi ha una altra opció):

 https://drive.google.com/file/d/0B4RpTUV_I2b4Q3lWOEpPNF80N28/view?usp=sharing

Aquí podeu llegir el llibre sense haver d'instal·lar cap extensió:


sobre l'autora, vegeu el web de l'escriny:

http://escriny.blogspot.com.es/2011/02/llorens-baulenas-montserrat-el-brull.html

Altres obres de Montserrat Llorens a emboscall:

Miralls (narracions). Amb il·lustracions de Fina Casalí.

Dones: secrets, estones, mentides. Amb il·lustracions de Fina Casalí.




diumenge, 18 de setembre de 2016

La nova poesia de Cèsar Bladé

Cèsar Bladé
Cèsar Bladé (Barcelona, 1968) ha publicat els llibres de poesia Perfils de la Mediterrània (2008), Oceans ignots (2009) Matisos d’un mar proper (2014), i, ara, Els refugis naturals, volum que inclou el llibre que li dóna títol a més d’una sèrie d’haikus recollits sota el títol Pont d’enllaç amb la natura.

A Oceans ignots Cèsar Bladé se submergí dins de la memòria, del pensament i de la raó, introspectivament però sense l’afany de l’analista, més aviat com qui passeja per paratges propers i estranys alhora. No buscava veritats absolutes, sinó il·luminar llocs de referència. Matisos d’un mar proper continuava aquell recorregut introspectiu, però com bé indica el títol, centrant-se més en el detall, en el fet viscut, en la cosa concreta. Tot això formulat per mitjà d’imatges poètiques que permetien a l’autor de fer una exposició metafòrica de les seves vivències, dels seus valors, dels seus volers. 

Ara, amb Els refugis naturals, l'obra poètica de Baldé assoleix un altre nivell, el simbòlic i mític, en la mesura que el treball d'elaboració líric del paisatge es vincula subtilment a l'experiència subjectiva. Es tracta d’una poètica molt present en la nostra tradició, encara vigent en l'obra de molts poetes en actiu, però la forma en què l’autor aconsegueix de materialitzar-ho verbalment en aquest nou llibre el singularitza, ja que va més enllà de convertir el paisatge en el correlatiu objectual de l’experiència.

Vegem-ho per exemple en el primer poema del llibre:

UNITAT NATURAL  

Unitat natural, el meu cos
compartint amb el vent i la terra
l’espai de llibertat i de vida,
alè constant d’esperança
travessant les branques
de les estacions seques
dels dies que ja no tornaran mai més,
pam a pam fent nous camins
apaivagant les tenebres.

Aquí s’estableix un paral·lelisme entre el “cos” concret de poeta, explícitament enunciat, i l’arbre en sentit genèric, element que tanmateix no es fa explícit, sinó que hi és suggerit a través d'una sinècdoque (“branques”), i de forma indirecta a través de l’associació implícita de la saba que recorre l’arbre amb el “temps” que sustenta el “cos” com a unitat natural. L’element sobre el qual pivota la simbolització en quest poema és, precisament, la relació que pot establir entre allò no explicitat (la saba, que permet a l’arbre de superar les estacions inclements) amb “l’alè constant d’esperança” que assegura la continuïtat de l’home.

Aquesta elaboració poètica, recurrent en el nou lliurament de la seva obra, Bladé estén la subjectivitat més enllà del límits del jo, per abastar el món exterior. És, però una operació que no es redueix a la projecció sentimental del poeta en els paisatges, sinó que aspira a dissoldre la dualitat sensació/matèria en la unitat del ser, on les esquerdes no senyalen trencaments, sinó punts de sutura.

Jesús Aumatell


dijous, 4 d’agost de 2016

PRESENTACIÓ A LA IMPOSSIBLE DE "L’INSTANT OBERT", per Jordi Sala

[En la presentació del seu llibre L'instant obert, Jordi Sala va llegir el text que reproduïm a continuació. L'esdeveniment va tenir lloc el 18 de novembre de 2015 a la llibreria La Impossible, de Barcelona.]

Jordi Sala
Una versió i un títol previ d’aquest recull era De gota en gota. Aquests 99 Instants Oberts podrien ser
 -          com gotes que esquitxen una platja calenta,
-          que duren el temps d’un respir,
-          que emergeixen dels sentits però lluiten per separa-se’n,
-          que volen atrapar i retenir una olor, un pensament, un desig
-          que necessiten una contribució del receptor per condensar-se;
-          que no els desagradaria commoure,
-          que malden contra la vulgarització i la lluentor,
-          i que no volen ser transcendents.
Matsuo Bashõ
Pel que fa a la seva relació amb el temps són especialment fascinants les formes breus de la poesia japonesa. Expressen la immediatesa de l’experiència amb el món circumdant de manera molt viva i com qui no diu res, viva i senzilla. Matsuo Bashõ (1644-1694) afirmava que el haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc i en aquest moment, i hauria de revelar, al mateix temps, un tast d’eternitat i d’efímer.

En el haiku el poeta tracta de capturar un instant significatiu. Posa en contacte dos o més elements que es conjuguen en una relació particular. Descriu de manera extremament breu i concisa un contacte fugaç, una experiència que s’està tenint amb un esdeveniment dellà del cos i també, per què no?, dins del cos. Amb l’ajuda d’un nombre molt limitat de síl·labes, el haiku designa, de fet, un ‘moviment de l’ànima’, una emoció fugissera, sense en prou feines anomenar-la.

Efímer, caduc, inestable: la recitació d’un haiku hauria de durar el temps d’una respiració, es deia. Una brevetat sense pes, com un bleix. Paradoxalment, des d’una esberla de temps, evocaria en el receptor un ‘més enllà’ del temps, una veritat que transcendeix la immediatesa de l’anècdota.

Petit infant!
Li ensenyes una flor
i obre la boca.

En una figuració aparentment tan simple com aquesta, el lector (en altre temps principalment l’oïdor) se sent impel·lit a omplir l’escena, a completar-la amb una seva vibració emocional particular. Aquest fet crec que dóna al receptor un sentit de participar en la construcció del poema, en la seva recreació. Un petit infant, la presència d’una flor, l’acció d’obrir la boca. Enomoto Seifu-jo (1732-1815?) conjuga aquí tres elements en la visió d’un instant fugaç que evoca unes imatges particulars per a cada lector. Tot és ‘ara’ en el poema. I va ser escrit d’una manera que encara convoca a una intimitat amb el si mateix i l’experiència de viure.

Aquesta reunió de petites coses escrita de manera precisa sembla feta expressament per capturar un instant i alhora promoure una experiència inefable. ¿ No seria aquesta una pretensió implícita en tota construcció poètica? Alguna cosa devia sentir la poetessa en el seu moment, en el seu ‘aquí-i-ara’. Per nosaltres que llegim hi ha el ‘llavors-i-allà’ que suposem i l’impacte que ens fa ara el que veiem descrit. Seifu-jo mira l’escena o n’és part implicada en el mostrar la flor al petitó. Aquesta conjugació pot cristal·litzar, ‘ara-i-aquí’, en una emoció indicible. I pot remoure, en qui considera aquests tres versos, experiències infantils en relació a la bellesa expressada en l’embadaliment i l’admiració del nen per la flor. O evocar quelcom proper a la fascinació pel rostre de la mare. O encara per la presència emocionada del pit que s’apropa. I al final hi podem imaginar tots els infants del món reflectits en aquesta escena.

El lector hi pot imaginar l’infant que ell mateix va ser, embadalit davant la bellesa i la bondat que la flor representa. O imaginar-se, en actitud materna, mostrar ell mateix la flor, posar-la a l’abast de la criatura. I encara, sentir-se flor que desperta un desig intens, en l’altre, d’engolir. O veure’s, encara, en relació a la poetessa que observa i és capaç de descriure aquesta escena amorosa i fresca, bellament, senzillament. I llavors posicionar-se amb admiració o frisança respecte d’ella que va ser capaç de capturar la tendresa que hi batega.

Podríem, encara, conjecturar un excés contingut en el petit, d’avidesa cobdiciosa davant d’una bellesa que el sobrepassa. O veure-hi, simplement, l’expressió d’amor pel que s’ofereix i les ganes de relacionar-s’hi a través d’un dels canals comunicatius preferits pel nen petit, la boca. Mes, com tot sigui, el repte veritablement desafiant i més cru que ens proposa la flor, és a dir, la bellesa, és a dir, la veritat, és abstenir-se de manipular-la, simplement deixar-la ser, sense forçar-hi res. Amb un respecte profund, respectar-la ben bé tal com és, sense voler-que sigui altrament. Sense ni tan sols voler-la.

Ara, la poetessa ja no hi és. Només tenim el haiku que va escriure. O més ben dit, tenim la versió transformada que ens han fet arribar els traductors (i editors) del poema que es va escriure “llavors-i-allà”. I aquesta traducció és, “aquí-i-ara”, l’interlocutor amb què la nostra capacitat de vibrar es deixa impactar i reacciona.

El haiku ofereix alguna cosa més: ens situa en un context no anomenat, que es fa present calladament, com si es tractés d’una absència que cal ‘imaginar i omplir’.

Dreta, una aixada
sense ningú al voltant.
Quina calor!
Masaoka Shiki

Imaginem l’escena, però també la imatge d’un hortolà reposant a l’ombra. Ens afigurem el que és descrit i el que hi manca. Omplim el que no és dit per Masaoka Shiki (1867-1902) i cadascú ho fa a la seva manera: el pare, l’amic, una figura reculada que evoca nostàlgia, plenitud, qui sap si l’esforç i la il·lusió pel conreu de la vida mateixa.

Fent migdiada 
la mà tot d’una deixa 
de moure el vano.

Alguna cosa s’ha de completar en el poema de Tan Taiji (1709-1771?), inevitablement. En un instant ve la son i la tensió que venta el vano s’atura. Però la placidesa de l’escena colpeix amb la presència d’una immobilitat sobtada: la vida s’atura, ara, per un instant. I així, de manera inesperada, sense fer-se notar, se’ns posa davant de la finitud de l’existència a través d’una escena banal, que podria ser prou familiar: una emoció profunda, una placidesa amb què imaginar el final de la nostra vida?

El receptor clou i conclou el poema en ell, amb l’emoció que l’escena desperta i la imaginació que s’acorda més o menys al context no dit que el poeta i aquesta forma poètica en particular, proposa: eternitat i efímer d’una banda, presència i absència de l’altra.

Jordi Sala, Barcelona novembre 2015


*** Els tres haikús d’aquest text són escollits de l’antologia Marea Baixa. Traducció de J. Pagès i J.N. Santaeulàlia. La Magrana

dimarts, 21 de juny de 2016

LA MIRADA DEL POETA

[Apunts de lectura de Hi havia una vegada, de Pep Rosanes-Creus, publicat per Tapís –Vic, 2015]

Hi havia una vegada és la primera obra inèdita de Pep Rosanes-Creus que es publica des que el 2008 va aparèixer L’illa del tresor, cosa que constitueix una molt bona notícia, perquè contribueix a la presència pública d’un poeta que, malgrat l’excepcionalitat de la seva obra, semblava haver desaparegut del panorama literari. A més, sabíem que l’autor des del 2010 ha deixat d’escriure, en part a causa de l’evolució de la malaltia que pateix (esclerosi múltiple), en part per l’aïllament de la comunitat literària en què es troba; per això poder llegir un llibre inèdit seu, tot i que escrit fa anys, ens alegra especialment.

Aquest nou llibre aprofundeix i eixampla la poètica que Rosanes-Creus ha anat definint al llarg de molts anys de dedicació a l’escriptura. Una poètica que, en el seu centre, posa la persona en la seva circumstància històrica, amb total honestedat, sense mistificacions. No es proposa com a individu exemplar, ni pretén que la seva existència, elevada a símbol, esdevingui transcendent. L’excepcionalitat del seu estat personal –l’esclerosi múltiple– no justifica la seva obra –perquè ¿qui de nosaltres no és excepcional?–, però sí que la condiciona, tant com li condiciona la vida. Vull dir que l’obra de Pep Rosanes-Creus és exemplar per les seves qualitats literàries, amb les quals és capaç de convertir en preciosos objectes verbals algunes experiències humanes terribles, molt dures, sense pretendre que aquesta situació personal constitueixi un pedestal sobre el qual erigir-se, ja sigui per a moralitzar a tort i a dret, ja sigui per capbussar-se al llac de la transcendència simbòlica.

Portada del llibre,publicat per l'Associació Tapís de Vic.

Això no vol dir que l’autor no recorri a l’elaboració de mites, a l’ús de símbols, i a totes les estratègies que la tradició literària, que coneix i estima, posa al seu abast. És precisament l’elaboració verbal el que destaca en la primera mirada a aquest llibre, començant pel títol, el qual és una fórmula comuna pera a introduir narracions més o menys fantàstiques. Hi havia una vegada, frase que és un lloc comú, ens avisa que el que ve a continuació és, abans que res, literatura. Tot seguit veurem que el primer poema del llibre no és de Pep Rosanes-Creus, sinó de Juan Antonio González Iglesias, i al final n’hi trobem un altre de Jorge Luis Borges. Aquests dos poemes, traduïts al català pel poeta de l’Esquirol, constitueixen un marc per a l’obra: d’una banda, en reforcen el sentit de literaturització de l’experiència, i de l’altra matisen, per oposició, aquesta experiència. Així, el primer, “Excés de vida”, exposa l’esperança d’assolir la plenitud vital, en el món i en la transcendència, mentre que l’últim, “La prova”, constata l’acabament del ser en el no-res.

Al llarg de la seva obra Rosanes-Creus ha incorporat elements intertextuals de forma natural, sense preocupar-se del fet que hi ha qui no entén això com el que és, un recurs literari, sinó com a apropiació, per interès o per incapacitat, d’obra d’altri. Però si el lector es pren la molèstia de situar els elements presos de la tradició en el context que elabora l’autor, de seguida s’adonarà que tot hi cobra un sentit diferenciat, específicament marcat amb el signe de l’autor.

El llibre conté trenta-un poemes inèdits, que, com ha explicat Rosanes-Creus, tracten del desamor. És cert que aquest tema hi fa d’element aglutinador en un determinat nivell de lectura, però per dins hi ressona, amb nous harmònics, l’assumpte rosanesià de la descomposició de la persona alhora en la seva dimensió psicològico-moral –el jo– i en la física –el cos–. Pren protagonisme en aquest llibre, potser com a conseqüència de la degradació física que cada vegada més limita l’autonomia del poeta, la mirada com a element destacat i articulador. Per exemple, al primer poema, “Erugues”, la contemplació d’una corrua d’aquests insectes al jardí és l’element central, resolt al final amb la identificació del jo amb els insectes, el destí dels quals –la repetició d’una activitat tan cansada com absurda– el poeta comparteix amb Sísif. La presència d’animals (erugues, ratolí, gos...) i de mites clàssics (Sísif, Fènix, Ícar...) i moderns (Blade runner) és una altra característica que Hi havia una vegada comparteix amb el conjunt de l’obra del seu autor, tret present a l’esmentat poema inicial.

La pèrdua de la pròpia humanitat deriva en dues tendències antagòniques –exemplificades pels poemes manllevats situats com a encapçalament i final–: una cap a la autonegació –amb l’autoimmolació com a última sortida– i una altra cap a l’acceptació. Aquesta tensió no es resol, perquè és de fet irresoluble. El poeta, compromès amb la realitat, no inventa fugides, sinó que s’hi enfronta amb el que té, el que li queda: la mirada i l’impuls creatiu. I quan reporta el que ha vist i viscut, que és terrible, ho converteix en obra artística gràcies a la seva inspirada capacitat poètica. Ens toca agrair-li-ho.

Jesús Aumatell, juny de 2015
(aquest text va aparèixer  ara fa un any al bisetmanari El 9 Nou)

dissabte, 28 de maig de 2016

“El temps revingut”, de Ramon Bosch: una conversAcció (vídeo)

L’Acció Poètica, en les seves múltiples formulacions, és l’estratègia que permet superar la crisi de sentit que en el nostre temps s’ha apoderat del discurs literari.

Tota acció, perquè comporta presència del subjecte en l’espai-temps present, per molt efímer i inaprehensible que aquest sigui, transcendeix l’ambigüitat del signe, si més no mentre dura: l’aparèixer és la seva justificació.

Per això l’esdeveniment literari és avui molt freqüent: anant més enllà de la difusió del discurs, se’ns proposa com a "document autentificador". En aquesta pràctica, l’esdeveniment (concreció de l’acció) és caixa de ressonància de l’obra, la qual és part integrant d’un diàleg que l’amplia creativament i dinàmica.

Vegeu-ne un exemple en aquesta conversació a l’entorn de l’obra El temps revingut, de Ramon Bosch, amb Xavier Serrahima i Jesús Aumatell, que va tenir lloc a la Llibreria la Temerària, de Terrassa, el 26 de maig de 2016. 

Es tracta, doncs, d’una conversAcció Poètica.





Jesús Aumatell



dimecres, 18 de maig de 2016

La veu polifònica de Ramon Bosch

Notes per a introduir una conversa a l'entorn d'El temps revingut


Dialogisme és un concepte desenvolupat pel filòsof i teòric de la literatura Mijaíl Bakhtín en el seu llibre Problemes de la poètica de Dostoievski (1929). Amb aquest terme Bakhtín designa la interacció que hi ha entre el narrador principal i els altres personatges, o entre dos discursos interns d’un personatge. Amb aquest procediment l’autor (o narrador principal) pot deixar tot el protagonisme a una veu i una consciència independents de la seva pròpia i mantenir una posició neutral, sense privilegiar cap punt de vista. Així es poden fer aflorar conflictes a diferents nivells de consciència, alhora que es manté intacta l'oposició entre termes divergents, que en un discurs monològic dominat per la veu de l'autor quedarien dissolts.

Mijaíl Bakhtín

Julia Kristeva, en l’article “Bakhtín, la paraula, el diàleg, la novel·la” (1967), va analitzar i definir la forma en què el crític rus posava en qüestió la categoria d’identitat per substituir-la per la d’alteritat; no existeix el jo singular sinó el nosaltres, car la unitat no ve donada com a cosa prèvia i isolada, sinó com a concordança dialògica de dos o més que no poden fusionar-se.

Sobre aquestes bases, Kristeva, enfront de les teories estructuralistes que consideraven els sistemes textuals com a identitats estàtiques, va postular una visió dinàmica del text com a productivitat, desplaçament i estructura que implicava alhora tant el productor com el receptor en la construcció del sentit. Va encunyar el terme intertextualitat per a denotar que el text sempre està en relació amb d’altres textos.

Julia Kristeva

És de la mà d’aquests mestres que proposo aproximar-nos a l’obra poètica que construeix Ramon Bosch, de la qual el llibre El temps revingut n’és una baula que es pot considerar separada del conjunt, però que adquireix ple sentit dins el tot del qual forma part. Sabent, també, que en qualsevol cas mai no arribarem a exhaurir-ne el sentit, perquè els seus textos senyalen dintre d’ells mateixos a través de contínues dissociacions del subjecte en múltiples veus, alhora que apunten, amb ressons intertextuals, més enllà, cap a d’altres textos.



A l’inici del llibre, a la primera estrofa del poema I, Ramon Bosch invoca Paul Celan, situant-lo com a punt d’arrencada:  
Temps;
crematori inacabable
de
la vida

en vida.

aquest “crematori” de ressons celanians ens adverteix que el “temps” de què es tracta és el de la història, no el de la immediatesa quotidiana de la vida privada. Tot seguit, els dos versos centrals introdueixen el subjecte, que és plural: 
No és la terra que s’escruixeix

som nosaltres.

“nosaltres” implica compromís amb l’altre, en una relació que tanmateix no existiria sense la consciència personal, el jo que ho focalitza per fer-ne experiència concreta: 
Dels dies encesos i
dels carbons roents
aprenem les cendres
del foc que ens glaça.

Hem passat, així, d’un temps general, històric, en el marc global de “la terra”, als “dies” particulars, a l’experiència personal de la temporalitat, la qual és contradictòria, perquè si bé està feta de “carbons encesos” produeix l’efecte de gelar: cal recórrer a l'oxímoron per representar la transició de present a passat. Podem resumir, un xic barroerament, el poema en aquests termes: el temps és cremació de vida (primera estrofa), no afecta la matèria inerta, sinó els subjectes amb consciència (segona estrofa), per als quals és consumpció (combustió), una experiència de contingut psicològic ambigu perquè implica el xoc mortal de futur i passat en l’instant present, i el pòsit d’aquest xoc, “les cendres” que “aprenem”, és a dir, la memòria, són la base sobre la qual es fonament la identitat personal.

Una anàlisi detallada del llibre en base a aquesta estratègia de resseguir-ne les traces de la subjectivitat ens portaria molt lluny i molt endins, en un viatge sense final (no se'ns exigeix, doncs, que el fem sencer) en el transcurs del qual aprendríem moltes coses del món i de nosaltres mateixos, sense assolir, però, cap certesa definitiva, ni molt menys esgotar el sentit de l’obra de Ramon Bosch.


Jesús Aumatell