"Albors i verins", de Daniel Casas: "Pròleg" (Sergi Cazenueve) i Índex

Portada: emboscall

PRÒLEG

 Quan he acabat de llegir els poemes d’Albors i verins, de Daniel Casas, he tingut la injusta impressió que aquest llibre no seria del gust de ningú. Hi ha, en ell, poemes de molt diversa factura, des d’uns que es caracteritzen per una diafanitat de sentit, expressió directa (gens o poc ambigua) d’experiències que tothom, lectors i autor, hem conegut i en els qual ens reconeixem, fins a d’altres on la comprensió del lector s’estavellarà, com en un mur que no se sap què amaga al rere.

     El lector senzill, el simple amateur de poèmes, el lector que busca en el vers la mera efusió de sentiments, potser palesi la seva estranyesa davant de la considerable quantitat de poemes «hermètics» que el llibre conté. El lector format, en canvi, aquell que vol del poema la insinuació del que les paraules tòpiques no diuen (o potser no poden dir, per bé que hagin d’intentar-ho), aquest lector ideal, addicte al text fins a les últimes conseqüències, se sentirà decebut quan trobi formes d’expressió tan directes. Si el primer tipus de lector, el lector diguem-ne «ingenu» (que té nogensmenys dret a existir), respondrà amb el desassossec, el segon tal vegada opti, en un acte legítim d’indignació, per rebutjar l’obra en conjunt. Aquest llibre de poemes, doncs, és possible que no agradi ningú.

     Davant d’aquesta perspectiva tan poc falaguera, voldria justificar un llibre com aquest, potser perquè a mi m’ha agradat. Haig de dir, primer, que no crec que l’autor l’hagi escrit pensant en els receptors. Un escriptor que es preui no pensa mai en els potencials lectors del seu treball, sinó que centra els seus esforços en l’objecte d’allò que pretén portar a la paraula; en tot cas, la forma artística (la bellesa, el patetisme o la sublimitat que assoleix) no ve condicionada tan sols per l’efecte que aspira a produir, ja que certament en art la forma és també contingut. D’altra banda, durant tots els anys que porto escrivint i llegint poesia, he esdevingut cada vegada més conscient que l’acte d’escriure és un acte insatisfactori: sempre deixa escapar més del que expressa o, volent aprofundir-hi, encalla en una complexitat mancada de força poètica. No és gens fàcil aconseguir un equilibri entre la intensitat expressiva i un trencament del llenguatge, necessari per tal de dur a la llum el seu rerefons. A vegades hom s’hi apropa, a aquest equilibri, i llavors hom creu que l’obra ideal no és lluny. Però en la majoria dels casos, hom no pot evitar tendir cap a un extrem o cap a un altre, segons quin sigui l’ànim del moment o la intenció de transcendència.

    Veig aquest llibre, doncs, com el producte de diversos i diferents actes poètics; d’aquest fet potser provingui la seva varietat d’estils. Si en algun o en alguns dels poemes s’arriba a l’equilibri que esmentava, és el lector qui haurà de decidir-ho. Tanmateix, es consideri o no lícit reunir en un conjunt aquesta dispersió estilística, m’agradaria rompre una llança a favor d’aquells poemes que el lector «ingenu» considerarà impossibles i, per tant, es veurà temptat a desconsiderar. Jo li diria, a aquest lector, que no sap llegir poesia, perquè quan pretesament la llegeix, la vol entendre, és a dir, vol traduir-la al propi llenguatge, amb la qual cosa destrueix el poema. Així, doncs, quan no entén el poema, el nega, però es produeix la paradoxa que almenys el salva. La poesia no sempre, o no sempre del tot,  es pot comprendre; en certa manera, és com la música: seria absurd voler entendre, posem per cas, una simfonia de Mozart. La poesia empra imatges (la metàfora tan sols n’és aquell cas que té justificació racional), i les imatges se les ha de conservar en la seva plasticitat pictòrica i en les successions semàntiques (quant al contingut) i musicals (quant a la forma) que les menen.

     El llenguatge que el lector «ingenu» comprèn i que creu que pot traduir a la pròpia experiència, suposa sovint, d’altra banda, la presència inefable de la imatge. Com que aquesta última ha estat assumida pel context lingüístic-cultural, no s’adona tanmateix d’ella i es pensa que la comprèn. Un poema del llibre en aparença tan senzill com és El plany dels morts, per exemple, ens pot mostrar el que diem. Quan l’autor escriu que li «parlen els morts», ¿pretén significar que són realment els morts els qui li parlen? Em sembla que no hi haurà cap lector del poema que pensi que s’està referint a fantasmes o esperits. I nogensmenys no crec que aquest lector tingui cap dificultat per a identificar el que s’expressa. Aleshores, per què quan escriu, també per exemple, «Si amb raïms l’ouada tarda detures...» no es produeix una assimilació semblant? ¿No serà perquè, en aquest darrer cas, el poeta trenca el llenguatge i el torna, en conseqüència, de difícil accés? El poeta, sóc del parer, té aquest privilegi i, fins i tot, si es preua de tal, ha de fer-lo valer.

SERGI CAZENEUVE

 

 

ÍNDEX DEL LLIBRE

    

            Albors i verins                       

 I.- L’AMOR COM UNA FAULA

            Deseixida et vull                               

            El que sento                          

            Ifigènia a l’espai                                

            Marina                                               

            Orfeu                                     

            Faula                                                 

            Quatre llaunes                                   

            La missatgera                         

 

II.- PARANYS IMMÒBILS DE SOLITUD

            Nàufrag                                             

            Memoràndum                                    

            Còpies de què?                                              

            Meuca                                               

            Paranys                                                         

            Retorn a les hores                                         

            Impasse                                                         

            Retorn a l’abís                                   

 

III.- LÍQUENS DE TRISTOR, LES HORES

            Tristesa                                                         

            Impressió                                                      

            Vampirs                                                        

            Infantesa                                                       

            Hores                                                

            Suïcidi frustrat                                   

            Quiets licors                                      

            Converses                                          

 

IV.- LITÚRGIES DE FANG

            Interrogatori salvatge            

            Circumcisió dels vespres                   

            Tomba                                               

            Trencadissa                                       

            Litúrgies de fang                                

            La porta                                             

            Oració de la neu                                

            Extremunció                                     

 

V.- RITMES LENTS DUEN FOLLIA

            1.- Adagio                                          

            2.- Assai sostenuto                                           

            3.- Andante assai ben marcato               

            4.- Tempo I                                                     

            5.- Grave                                                        

            6.- Larghetto                                                   

            7.- Andante molto cantabile                   

            8.- Tempo I                                         

 

VI.- EL FASTIG ÉS UN ANHEL SENSE ROSTRE

            Dionís                                               

            Les tombes                                        

            Desig                                                             

            Cel·la                                                            

            Paret                                                             

            Paisatge sense rostre                         

            Els assedegats                                   

            Fastig, tostemps a l’ara                      

 

VII.- AL CAPDAVALL NO-RES I AMBRE

            El plany dels morts                           

            Malson per a piano                            

            Cura de fang                                      

            Sèquia                                               

            Morgue                                              

            Llotim                                    

            El fred                                   

            Serà l’hora                  

 

VIII.- LA FI DEL POEMA

            Verins i albors

 

 

"Excretòria", llibre de poemes de Manel Queralt en format digital

Manel Queralt i Utrilla (Barcelona 1959) és enginyer informàtic. Ha publicat els llibres de poesia Xiscle (1990), Ena menys una (1992), Druda (premi Guerau de Liost 1995), Trit (2000), Miserere (2004), Vacu, l’ésser sofrent (2004) i Nicis (2005). Tots aquests títols s’aplegaren, juntament amb els inèdits Ecs, perpetuum mobile i Atziacs, en el volum A furt (Obra poètica 1990-2006), publicat per Emboscall el 2007. El conjunt, admirable, és fruit de més de tres lustres de treball poètic ininterromput d’un autor excepcional tant per l’originalitat de la seva proposta, com per la determinació amb què l’està desenvolupant al llarg dels anys. L’obra, però, continua expandint-se amb nous títols, com Bra, els llavis negres (Emboscall, 2008), Fora (En estat de sense sostre) (Emboscall, 2011) i Excretòria (Emboscall, 2012), a més d’altres d'inèdits i en procés de creació.

Tot i que no tan assíduament com la poesia, Manel Queralt també conrea la prosa, una mostra de la qual és Nivalis, l’altra banda (Emboscall, 2005).

Bona part d’aquesta obra ha estat traduïda a d’altres idiomes, sobretot el castellà, com ara els títols publicats per Emboscall en edició bilingüe: Chillido (2004), Ene menos una (2005) i Druda, el vigilante de la obra (2006). Durant l’any 2008 Vacu, l’ésser sofrent ha estat traduït al castellà, a l’euskara, al gallec, a l’anglès, al japonès i al coreà.

Ara posem a l'abast del públic l'edició digital d'Excretòria, tal i com va ser publicada originalment el 2012, amb pròleg de Miquel-Lluís Muntané i il·lustracions de Lola Sandoval.

Si cliqueu aquí o sobre la portada us podeu descarregar l'arxiu epub

Per més informació sobre programes per visualitzar i gestionar arxius epub, visiteu el lloc web d'Emboscall.

Seguiu la pàgina del llibre al Facebook.

Edició digital de "La reixa", de Rosina Ballester

Situada entre àmbits aparentment antagònics –passat i present, esperit i matèria, vida i mort–, La reixa és la frontissa sobre la qual pivota tota experiència humana. No és una barrera immòbil i opaca, sinó una frontera a través de la qual es veu i s’hi circula. Així ho percep –ho sap, perquè n’ha acompanyat molts fins al mateix llindar de l’altra banda– ella, l’autora, i amb els seus ulls, amb la seva mirada impresa en els poemes, ens mostra un més ençà que ignorem o que voldríem ignorar, i que és part material del nostre ésser en el món.

En aquest llibre, continuació d’obres com La dormició (2003), Matèria (2005), o Violència intervinguda (2006), Rosina Ballester desenvolupa una poètica original que no perd de vista la tradició, de la mateixa manera que a través de la imaginació –l’empatia– il·lumina el rerefons de la realitat.

Ens plau poder-vos oferir la lectura, obertament accessible, d'aquest llibre, en format pdf (on-line):

 

 

 

i com a epub descarregable (feu clic sobre la imatge i obriu o deseu l'arxiu):

 

Avís: per visualitzar aquest tipus d'arxiu us cal un progrma com ara Calibre. Per més informació: http://www.emboscall.com/ellibres.htm.

"Inficcions", de Jesús Aumatell, en format digital

Jesús Aumatell, l'autor (o sia, jo), sempre que en té l'oportunitat explica que, quan va posar en marxa Emboscall, l'any 1998, ja havia plegat d'escriure, a causa d'una crisi de creativitat, o de comunicació, o d'identitat social, o de tot això alhora, que de fet es va resoldre amb l'activitat que va poder desenvoupar aleshores a Emboscall. Enmig de tot aquell desori, va anar publicant parts de la seva obra, algunes de les quals s'integraren en aquest llibre.

 

Fet amb materials d'al·luvió, d'Inficcons se'n feren diverses edicions artesanals, molt reduïdes, entre el 1998 i el 2003. L'edició que es reprodueix en aquesta ocasió, en formats digitals, és la de 2003, que l'autor va considerar definitiva. Inficcions recull, doncs, el gruix de l'obra poètica de Jesús Aumatell que ell mateix va creure que es podia editar. Ara potser creu una altra cosa, o si més no està convençut que caldria mirar-s'ho un altre cop. Tanmateix, el temor i la mandra l'aparten d'aquesta tasca, que ja farà un altre dia, si cal.

Podeu descarregar-vos el llibre com a epub (per dispositius mòbils; o a l'ordinador amb el progrma Calibre, de difusió lliure)

 

Podeu llegir-lo on-line:

 

 

Per més informació sobre la gestió d'arxius tipus EPUB, visiteu el lloc web d'Emboscall.
Seguiu la pàgina del llibre al Facebook.
Llegiu Fragments del quadern de l'autista, de Jesús Aumatell.