divendres, 28 de novembre de 2014

Les metamorfosis de Pep Rosanes-Creus (a propòsit de "Cants inespirituals")


LES METAMORFOSIS DE PEP ROSANES-CREUS

 

 L’aparició de Cants inespirituals (emboscall, 2014), que aplega en un sol volum l’obra prèviament publicada de Pep Rosanes-Creus (que no és, però, tota la seva obra escrita) ens permet, als que n’hem sigut lectors assidus, confirmar l’extraordinària coherència de vida i poesia en el poeta de l’Esquirol. Per bé que, en el seu cas, l’arrelament del fet poètic en el vital sempre se’ns havia fet evident, mai com fins ara, davant d’aquest “corpus” poètic, no havíem necessitat donar una explicació global al seu sentit tan pregonament unitari, sorprenent en una obra escrita al llarg de més de trenta anys.

La poesia de Rosanes-Creus es nodreix, doncs, directament de la seva vida, cosa que en determina la unitat. Això no hauria de ser necessàriament així, com veiem en casos d’altres autors igualment vitalistes, ja que les persones tendim a canviar, a voltes radicalment, al llarg de la nostra existència. I no es tracta pas d’una obra que es mantingui estancada, sinó que evoluciona de forma substancial amb el pas dels anys.

Paradoxalment, però, la singular coherència d’aquesta obra es deu a una circumstància personal de l’autor que mai no hi és explícita: l’esclerosi múltiple, la malaltia que pateix des dels divuit anys. El llibre en què això es fa clarament evident per primera vegada és La venjança de l’eunuc (1993): el títol mateix ja n’és una explicitació simbòlica. L’eunuc és una representació de la circumstància personal del poeta: significa aquell qui es veu privat de l’òrgan que li permetria procrear(-se), i, en sentit simbòlic, projectar una imatge del propi futur, perquè allò que ell pogués esdevenir, la potencialitat de ser, li ha esta furtat pel diagnòstic d’una malaltia que sap que, potser lentament, però inexorablement, li anirà prenent el control del propi cos. L’únic que li queda és la veu, la poesia: un trist consol, una mísera “venjança”, ja que ni al mateix Pavese, un dels més grans poetes del segle XX, no li va pesar prou com per sobreposar-se davant la mort quan l’existència se li feia massa dura. Pavese l’hi veiem, suïcidat, en aquest llibre, en el qual ressona la veu d’un altre gran poeta també suïcida: Gabriel Ferrater. Així la mort s’hi manifesta, reflectida, en el fons i en la forma.

La mort, no sempre explícitament, plana de cap a cap sobre l’obra de Pep Rosanes-Creus: ell mateix va proposar, per a un llibre col·lectiu, el títol d’Els 7 poetes morts de Roda de Ter (1991). Coherentment, per a la publicació d’aquest volum de poesia reunida, ha volgut que el subtítol fos Obra pòstuma: per al poeta, privat de l’esdevenidor (cosa que suposa, en la seva concepció de l’existència humana, que li és negada tota possible transcendència), la poesia és una excrescència de la mort, perquè neix sota el signe d’un fat ineludible.

Davant d’aquest fat el poeta es posiciona diversament al llarg dels anys, responent al grau progressiu d’impediment que el tenalla. Així, al principi, fa seva la màxima del carpe diem, cosa que té el seu correlatiu en la projecció en personatges que viuen la vida sense compromisos, que vénen i van sense arrelar enlloc; en trobem exemples a la secció “Mites”, de No he fet res (1998, tot i que els poemes d’aquella secció són d’entre vuit i deu anys abans).

Resseguir al llarg de l’obra de Pep Rosanes-Creus aquest recurs de “la projecció en el personatge” és una manera, esquemàtica potser, però relativament clara i senzilla de copsar la forma en què el seu discurs poètic respon a la circumstància personal. A “La mirada de Marco Polo”, que és un text de finals dels 90 (forma part d’El cos del temps, publicat el 1999), el personatge no es presenta “en trànsit”, en el moviment-acció irreflexiu propi dels poemes de deu anys abans, sinó des de l’òptica contrària, des del qui revisa l’existència com per buscar-hi un sentit, un llegat. I en un altre poema, “Blade runner” (dins de Voltor, publicat l’any 2000), per primera vegada el poeta manifesta el reconeixement del seu estat: “Ara sé l’assassí que sense pietat / tinc ficat dins del cos, ho sé, no podré vèncer, / sé que el tinc dintre meu, que no l’evitaré, / sé que el més poderós hi viu per atrapar-me.”

I la malaltia, en la mesura que progressa en el temps, s’hi veu associada: amb el pas dels anys, el poeta va perdent el seu cos, i per això el temps, que se li menja la carn, és la materialització de la mort. A Voltor, el títol mateix simbolitza la simbiosi de vida i mort, car l’ocell s’alimenta de la mort. I les múltiples metamorfosis del poeta al llarg de la seva obra; entre d’altres, l’eunuc, el gos (El gos i l’ombra de l’alzina -1995-), el voltor o el cuc (Sóc un cuc -2003-), no són sinó representacions simbòliques de les mutilacions que la malaltia infligeix al poeta, en un procés que malgrat tot mai li arrabassa la determinació d’aferrar-se a la matèria, perquè en ella hi ha tota vida possible.

 

Jesús Aumatell, novembre de 2014

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada