dimarts, 3 de març de 2015

POESIA I ESCLEROSI MÚLTIPLE

Un noi de tretze anys, que acaba de descobrir les seves aptituds literàries gràcies a una redacció que ha estat lloada pels mestres, decideix d’aprofundir en aquesta habilitat, però vol fer-ho en l’idioma propi, el qual, per raons polítiques, no s’ensenya a l’escola. Per això s’apunta a unes classes de català que imparteix als baixos de casa seva un poeta local. Som a Roda de Ter i s’acaba d’encetar la dècada dels anys 70: el noiet es diu Pep Rosanes-Creus i Miquel Martí i Pol és el poeta desdoblat en mestre de català. Aquest poeta fa poc que sap que pateix una malaltia crònica, a causa de la qual està de baixa de la seva feina habitual a la fàbrica, d’aquí que pugui dedicar temps a ensenyar, als pocs veïns que s’hi interessen, la gramàtica i l’ortografia de la llengua catalana, desterrada de l’escola oficial per la dictadura franquista.

Al llarg dels anys següents el noi aprenent de poeta recorrerà ocasionalment al poeta madur perquè el guiï en el seu aprenentatge literari. Sempre hi trobarà generós acolliment en forma de crítica objectiva i ajuda pràctica en la correcció de textos. Entre ells es crea un vincle que es mantindrà en el temps, fins que, anys a venir, la distància s’acabarà instal·lant entre tots dos: el noi creixerà i marxarà a ciutat, a estudiar i a treballar, mentre el poeta gran, a qui la malaltia privarà d’autonomia física, molt rarament surt de la seva casa del poble. Martí i Pol Inicia aleshores un procés d’integració literària de l’esclerosi múltiple que Ricard Torrents (al pròleg de l’antologia del poeta rodenc Amb els ulls oberts, reeditada el 1999) relata així: després de l’intent no reeixit d’universalitzar la malaltia, “cap al 1975 el poeta es plantejà de treure’n partit i ho aconseguí a còpia de disciplina i de treball intel·lectual, però sense abandonar-s’hi. [...] Es tracta [...] d’un coratge poc comú, d’una superació vitalista i alhora lúcida que un home, avesat a l’adversitat, conquereix amb un sobreesforç d’intel·ligència per assumir la condició humana quan es presenta amb dolors inhumans.”

Mentrestant, Pep Rosanes acaba els estudis universitaris i comença a exercir de professor de llengua i literatura a instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona. Just aleshores se li diagnostica esclerosi múltiple, malaltia de la qual anys abans ja n’havia patit símptomes però que aleshores no s’havia pogut diagnosticar perquè el brot, necessari per la confirmació del diagnòstic, ja havia remès quan es va sospitar que es podia tractar d’aquesta afecció. Compta vint-i-tres anys, i si bé sempre ha escrit poesia, mai no s’ha vist editat en formats convencionals, tot i que ha aconseguit una certa projecció a través de publicacions “submergides”. A diferència de Martí i Pol, Rosanes-Creus no trasllada explícitament el seu estat de malalt a l’obra poètica, tot i que en absolut l’oculta en la seva vida quotidiana. De fet, Martí i Pol se n’assabenta aviat, i el fa cridar per veure’l. Rosanes, a qui la malaltia trigarà encara més de tres lustres a minvar físicament fins al punt d’obligar-lo a retirar-se, quan es troba davant d’un Martí i Pol greument incapacitat hi veu la imatge del que li espera. Se sent marejat, demana pel lavabo, on roman una estona per asserenar-se. La trobada és breu, dura tot just el que sembla correcte, i sense passar del formal s’acaba. Els dos poetes coincidiran en d’altres ocasions, però sempre amb pretextos literaris, i ja no no es veuran sinó en aquestes trobades puntuals, on  la relació serà cordial, però distant.

Com apunta Ricard Torrents en el text citat més amunt, Martí i Pol realitza, al llarg de la dècada de 1970 a 1980, un procés d’integració i sublimació de la malaltia a través de la poesia; aquest procés Pere Farrés, al pròleg del segon volum de l’Obra poètica (eds 62, 1991), el resumeix amb una fórmula que ha esdevingut canònica: “La poesia d’aquesta època, des de Vint-i-set poemes en tres temps, segueix, conseqüentment, un camí d’introspecció , fins a tocar fons amb els Cinc esgrafiats a la mateixa paret, per emprendre, un cop assumida la situació en el Quadern de vacances, l’ascens cap una nova plenitud personal en Estimada Marta i una nova dimensió exterior amb L’àmbit de tots els àmbits.”

En el primer dels Vint-i-set poemes en tres temps, el llibre que inicia el procés de “superació” del seu estat, Martí i Pol resumeix el seu posicionament davant de la malaltia: després que “algú” fatalment li hagi “omplert de vidres/ tota la sang”, es presenta així davant del públic: “Mireu-me bé: sóc l’altre”. La fórmula que li permet literaturitzar la seva situació és a través del desdoblament o projecció en aquest altre, que és de fet un personatge literari. Martí i Pol exterioritza la malaltia, objectivant-la, mostrant-se com una projecció, com l’altre, en un joc d’un gran poder de persuasió, perquè en aquesta imatge que, essent de l’autor en la seva base, una vegada sublimada i elevada a símbol, despersonalitzada, s’hi pot reconèixer qualsevol persona, cosa que l’habilita per presentar-se com la veu de la col·lectivitat, en un paral·lelisme amb Catalunya, ja que aleshores comença a veure’s el final de la dictadura. Així, el fonament de l’èxit popular de l’obra de Martí i Pol arrela en el que és, al capdavall, un joc literari. Per això, una vegada construït el personatge sobre les bases de la mistificació d’un procés de superació de la malaltia, i a causa de la gran projecció pública que aquest personatge assoleix, Martí i Pol no se’n podrà desprendre mai més. Posteriorment, la seva poesia evoluciona per distanciar-se del personatge creat, i en conseqüència de la malaltia, perquè, del procés que resumeix Pere Farrés suara esmentat, n’ha sortit victoriós. Cosa en realitat falsa, perquè l’esclerosi múltiple, ni abans ni encara ara, no té cura. I si mai n’arriba a tenir, no serà per mitjà de la poesia.

Pep Rosanes-Creus
(Foto del web d'emboscall)
Pep Rosanes-Creus, en canvi, mai no explicitarà la malaltia en la seva obra, per bé que en realitat tota ella se n’impregna. Hi és processada amb recursos estrictament literaris: elaborant símbols, que, a diversos nivells, des del formal al conceptual, reflecteixen l’evolució de l’esclerosi múltiple tant en el seu organisme com en la seva psique. Així, per exemple, el tema del suïcidi, recurrent en la seva poesia, reprodueix el procés “autoimmune” de l’esclerosi múltiple, ja que són les defenses del propi organisme les que el destrueixen. I el procés de degradació física té el seu correlat en l’animalització i denigració del jo, que es presenta com a (auto)mutilat (l’eunuc) o animalitzat (el gos, el cuc...).

Es pot dir, doncs, que tot i partir d’una realitat concomitant, el resultat poètic és oposat: Martí i Pol i construeix un personatge, mentre Rosanes-Creus es mostra tal i com va evolucionant en funció del procés de dissolució que pateix, el qual culmina en la identificació amb un cuc que s’alimenta de la mort. A la inversa, Rosanes-Creus presenta públicament la seva obra deslligada de la malaltia, però tota la seva obra n’és una elaboració literària, mentre Martí i Pol aconsegueix de vincular el seu procés patològic a la situació sociopolítica nacional en termes de superació, cosa que li comportarà ser elevat a categoria de poeta nacional, i que els seus versos es puguin esgrimir com eslògans electorals tant per les dretes com per les esquerres, alhora que personatges “mediàtics” li fan cors. Per contra, a Rosanes-Creus pràcticament se l’ignora, segurament perquè no ens agrada gaire que ens presentin la crua realitat sense mistificacions ni disfresses: podem compadir l’altre, identificar-nos-hi, però girem els ulls davant del cuc.

Aquest diferent tractament públic dels dos poetes queda perfectament reflectit en el Diccionari de la Literatura Catalana editat per Proa l’any 2004: mentre en l’entrada dedicada a Pep Rosanes-Creus no es fa esment de l’esclerosi múltiple, en la de Martí i Pol hi ocupa un lloc central. Penso que cal rellegir aquest dos poetes en funció del contrast que ens ofereix l’excepcionalitat de tot plegat –dels mateixos protagonistes i les seves obres, de la coincidència en un a malaltia relativament rara, del context històric, de la resposta popular...–; tot això ens ha d’empènyer a aprofundir-hi, sense prejudicis. I no es tracta de denigrar-ne un per elevar l’altre, sinó de conèixer i valorar millor, a través d’una lectura atenta i crítica de les seves obres, la nostra pròpia història i a nosaltres mateixos.


JESÚS AUMATELL, febrer de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada