dijous, 9 de juliol de 2015

El cos del temps

Capçalera de la ressenya de Ricard Mirabete
Entre el somni i la vetlla esclata la mirada d’uns ulls absents que dicten els versos del record. Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) ha aplegat tota l’obra poètica publicada en un magnífic volum de gairebé cinc centes pàgines que ha ttitulat Cants inespirituals, pel caràcter matèric -i profundament humà- del seu dir poètic. El llibre duu el subtítol d’Obra pòstuma i hi inclou la doble datació dels poemes inclosos; per un cantó, hi ha la cronologia d’obra publicada entre el 1991 i el 2008 i, per un altre cantó, es fa esment del període d’escriptura de tots els poemes (foren escrits entre el 1975 i el 2006). D’aquesta manera podem concretar el lapse creatiu que ha esmerçat l’autor en construir la seva obra poètica que, per cert, ell mateix dóna com a conclosa des del 2010.

Portada del volum d'obra reunida de Pep Rosanes-Creus
Hi ha un extens corpus de poemes que ens són oferts. Són prou evidents la unitat temàtica i l’extrema coherència d’estil que el nostre poeta ha anat bastint al llarg de la seva trajectòria. Després dels primers llibres publicats al començament dels anys noranta, Rosanes-Creus va endinsar-se poèticament en la construcció lírica d’uns poemes que assagessin més el cant i menys la nota biogràfica (o el que entenem com a relat poètic dels records). Amb els anys bastirà la narrativa dels somnis nascuts alhora -i en paral·lel- al cant dels dies viscuts. És a dir, el seu discurs poètic es nodrirà d’una reflexió íntima que prendrà forma en cants lírics que -sense defugir la immediatesa i la proximitat de notes realistes- farà que la balança poètica es decanti pel costat sentenciós i líric (lluminós, però sense caure en l’espiritualitat o mística religiosa). Heus-aquí com el fet de presentar-se a si mateix com a autor de cants inespirituals ens avança la seva proposta i, ensems, la seva actitud crítica davant la tradició poètica catalana precedent: Rosanes-Creus es posiciona a l’altra banda dels cants espirituals (i religiosos) que va des d’Ausiàs March, Maragall i Palau i Fabre, i defensarà aferrissadament el vessant matèric, cosificat, biogràfic, de l’experiència humana i poètica. Així doncs, el nostre poeta situa la poesia en unes coordenades temàtiques i existencials molt ben delimitades pel seu viure quotidià i transcendent, en la seva mesura humana. La concepció de la poesia en què creu recau en cinc pilars o blocs temàtics: l’espai, el temps, el somni, l’absència i el cos. Hi podem afegir l’amor/desamor i la família/els fills. L’esfera humana de la seva vida ens és mostrada al mateix nivell quotidià i transcendent, de sortir d’un mateix i anar cap a l’altre. També cal remarcar que ens fa partícips als lectors de les seves fonts literàries i dels seus gustos poètics. Per al nostre poeta hi ha més d’un pensament poètic que ha versificat per a cadascun dels seus autors estimats: Pessoa, Pavese i Ferrater, són poetes que l’han acompanyat des de bon principi i fins al final de l’obra. Els recorda i els traspassa en el seu dir personal.

El poeta descobreix les formes a priori de la pròpia subjectivitat. Les nocions de temps i d’espai són les coordenades on situem el nostre cos i el nostre pensament. El jo líric se sap en els llocs on viu; es descobreix en els llocs que imagina; s’estima des dels llocs evocats. Som cadascú el cos del temps, la matèria de l’espai i el receptacle individual del temps. La concepció de l’espai extern remet a la vivència íntima de l’individu: desconcert, pathos, incertesa. A El cos del temps (Vic: Emboscall, 1999), que és un dels seus poemaris més sòlids i brillants junt amb Voltor (Premi Carles Riba 1999) i L’illa del tresor (Premi Vila de Vallirana 2007), el poeta dissenya la seva acció poètica en els eixos següents: espai / l’absència / el cos / el temps. Són les quatre parts del volum que permeten a l’autor introduir-hi reflexions filosòfiques a l’entorn de la vida. Són una síntesi lírica i existencial de tota la seva obra poètica. Pren el vers com a punt d’inflexió vital i com el lloc, l’espai, on hi recau el pòsit de la seva vida íntima i de les seves reflexions d’abast general: el món, l’art, la família, l’autoconsciència, són altres camps de vida i de pensament que ens presenta. Hi ha un poema en prosa que encapçala cadascuna de les quatre parts d’El cos del temps. El primer és “L’espai” i el poeta hi escriu: “Som en un espai desconegut, inexplicable, remot. Si no hi fóssim, ¿passaria res? No, les pedres no ens enyorarien. Escolteu la remor de la plana, ¿la sentiu? És remor i prou. Aquest lloc és lluny, lluny, els sons de la plana no pensen que arriben fins aquí”. Hi ha la presència del viure col·lectiu, del vestigi humà que ens explica i ens configura. Més endavant hi escriu: “El dolmen, el dolmen absent, ara sense sentit, només memòria dels altres. El dolmen sense cos farà encara més dens el silenci, com les persones que havien fet viva aquesta era donant-n’hi de sentit, i que ja no hi són més (...) Una tomba, un dolmen, la memòria dels vius quan són morts, potser el rastre que dura més”. L’absència és el que justifica el pas del temps, el nostre passat individual i col·lectiu. És la forma que ens situa als nostres ulls el temps, en una continuïtat existencial que ens inclou a tots i en la qual hi som com a memòria i com a relat permanent. Encara que el contorn dels nostres dies sigui el traç, la vida de l’absent que serem: “Ja només era absència per sempre”. Per aquesta raó el subtítol del present volum: obra pòstuma com un dolmen, com el vestigi individual del nostre viure fet absència per mitjà de l’obra, fet presència per mitjà del cant humà. Ja només era cant per sempre. Com el llibre definitiu de cadascun dels poetes que ens han llegat el seu pensament. Aquí en teniu un de ben construït.
Portada del núm. 6 de la revista Poetari

RICARD MIRABETE
Text publicat a la revista 
Poetari, núm. 6 (abril de 2015, p. 73-74)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada