LA MIRADA DEL POETA

[Apunts de lectura de Hi havia una vegada, de Pep Rosanes-Creus, publicat per Tapís –Vic, 2015]

Hi havia una vegada és la primera obra inèdita de Pep Rosanes-Creus que es publica des que el 2008 va aparèixer L’illa del tresor, cosa que constitueix una molt bona notícia, perquè contribueix a la presència pública d’un poeta que, malgrat l’excepcionalitat de la seva obra, semblava haver desaparegut del panorama literari. A més, sabíem que l’autor des del 2010 ha deixat d’escriure, en part a causa de l’evolució de la malaltia que pateix (esclerosi múltiple), en part per l’aïllament de la comunitat literària en què es troba; per això poder llegir un llibre inèdit seu, tot i que escrit fa anys, ens alegra especialment.

Aquest nou llibre aprofundeix i eixampla la poètica que Rosanes-Creus ha anat definint al llarg de molts anys de dedicació a l’escriptura. Una poètica que, en el seu centre, posa la persona en la seva circumstància històrica, amb total honestedat, sense mistificacions. No es proposa com a individu exemplar, ni pretén que la seva existència, elevada a símbol, esdevingui transcendent. L’excepcionalitat del seu estat personal –l’esclerosi múltiple– no justifica la seva obra –perquè ¿qui de nosaltres no és excepcional?–, però sí que la condiciona, tant com li condiciona la vida. Vull dir que l’obra de Pep Rosanes-Creus és exemplar per les seves qualitats literàries, amb les quals és capaç de convertir en preciosos objectes verbals algunes experiències humanes terribles, molt dures, sense pretendre que aquesta situació personal constitueixi un pedestal sobre el qual erigir-se, ja sigui per a moralitzar a tort i a dret, ja sigui per capbussar-se al llac de la transcendència simbòlica.

Portada del llibre,publicat per l'Associació Tapís de Vic.

Això no vol dir que l’autor no recorri a l’elaboració de mites, a l’ús de símbols, i a totes les estratègies que la tradició literària, que coneix i estima, posa al seu abast. És precisament l’elaboració verbal el que destaca en la primera mirada a aquest llibre, començant pel títol, el qual és una fórmula comuna per a introduir narracions més o menys fantàstiques. Hi havia una vegada, frase que és un lloc comú, ens avisa que el que ve a continuació és, abans que res, literatura. Tot seguit veurem que el primer poema del llibre no és de Pep Rosanes-Creus, sinó de Juan Antonio González Iglesias, i al final n’hi trobem un altre de Jorge Luis Borges. Aquests dos poemes, traduïts al català pel poeta de l’Esquirol, constitueixen un marc per a l’obra: d’una banda, en reforcen el sentit de literaturització de l’experiència, i de l’altra matisen, per oposició, aquesta experiència. Així, el primer, “Excés de vida”, exposa l’esperança d’assolir la plenitud vital, en el món i en la transcendència, mentre que l’últim, “La prova”, constata l’acabament del ser en el no-res.

Al llarg de la seva obra Rosanes-Creus ha incorporat elements intertextuals de forma natural, sense preocupar-se del fet que hi ha qui no entén això com el que és, un recurs literari, sinó com a apropiació, per interès o per incapacitat, d’obra d’altri. Però si el lector es pren la molèstia de situar els elements presos de la tradició en el context que elabora l’autor, de seguida s’adonarà que tot hi cobra un sentit diferenciat, específicament marcat amb el signe de l’autor.

El llibre conté trenta-un poemes inèdits, que, com ha explicat Rosanes-Creus, tracten del desamor. És cert que aquest tema hi fa d’element aglutinador en un determinat nivell de lectura, però per dins hi ressona, amb nous harmònics, l’assumpte rosanesià de la descomposició de la persona alhora en la seva dimensió psicològico-moral –el jo– i en la física –el cos–. Pren protagonisme en aquest llibre, potser com a conseqüència de la degradació física que cada vegada més limita l’autonomia del poeta, la mirada com a element destacat i articulador. Per exemple, al primer poema, “Erugues”, la contemplació d’una corrua d’aquests insectes al jardí és l’element central, resolt al final amb la identificació del jo amb els insectes, el destí dels quals –la repetició d’una activitat tan cansada com absurda– el poeta comparteix amb Sísif. La presència d’animals (erugues, ratolí, gos...) i de mites clàssics (Sísif, Fènix, Ícar...) i moderns (Blade runner) és una altra característica que Hi havia una vegada comparteix amb el conjunt de l’obra del seu autor, tret present a l’esmentat poema inicial.

La pèrdua de la pròpia humanitat deriva en dues tendències antagòniques –exemplificades pels poemes manllevats situats com a encapçalament i final–: una cap a la autonegació –amb l’autoimmolació com a última sortida– i una altra cap a l’acceptació. Aquesta tensió no es resol, perquè és de fet irresoluble. El poeta, compromès amb la realitat, no inventa fugides, sinó que s’hi enfronta amb el que té, el que li queda: la mirada i l’impuls creatiu. I quan reporta el que ha vist i viscut, que és terrible, ho converteix en obra artística gràcies a la seva inspirada capacitat poètica. Ens toca agrair-li-ho.

Jesús Aumatell, juny de 2015

(aquest text va aparèixer el juny o juliol de 2015 al bisetmanari El 9 Nou)